Història

El poble d’Algerri i el seu terme municipal, tal i com els coneixem avui, tenen a les seves espatlles segles d’història que es reflecteixen en evidents testimonis tant arqueològics, textos escrits, vocables, i formes d’entendre el medi natural.

Per tal de fer més entenedora la història d’Algerri comencem el trajecte en el temps remontant-nos fins a la Prehistòria, etapa de la qual han perdurat restes de treball lític en la Serra Llarga. Aquestes evidències de talla de sílex sense contextualitzar amb exactitud, testimonien la ocupació humana d’aquest territori.

Fem un salt en el temps i ens traslladem a l’etapa ibera. L’actual pla de Lleida s’organitzava per la tribu ibera dels ilergets, els quals també s’instal·laren en el turó del Castell d’Algerri.

L’arribada dels romans a la península Ibèrica engegà un procés de romanització de la població autòctona ibera. Normalment, els romans anaven ocupant els diversos assentaments ibers, i seguint aquesta mecànica, Algerri en fou un més. Cal mencionar la intensificació de l’ocupació i explotació del territori que avui entenem com el terme d’Algerri. Així doncs, a la ribera esquerra del riu Noguera Ribagorçana s’hi instal·laren fins a 4 grans villae romanes, comparables amb la vila del Romeral (Albesa), la única que s’ha salvat del pas del temps.

Seguim amb el nostre viatge per la història i anotem que de la tardoantigüetat, amb la cultura visigoda, només tenim constància d’una necròpolis amb sarcòfags propis d’aquesta etapa històrica. No serà fins la conquesta islàmica de les terres lleidatanes el 714 que tornem a tenir abundant informació. L’arribada dels musulmans suposà un important gir en la percepció del paisatge, doncs una nova cultura s’instal·lava en aquest territori. Vestigis d’aquest període els tenim en la toponímia de la partida de l’Alcalà que es relaciona amb la paraula àrab qal‘at que significa fortificació. També es destacable l’arabització Agira nom que ha perdurat fins l’actualitat i correspon amb Algerri. En el turó del castell s’han localitzat nombrosos vestigis materials d’aquest període, i els textos àrabs han deixat constància l’any 922 de la recuperació de la fortificació d’Agira.

Sens dubte, l’Agira islàmic no era únicament una fortificació, sinó que en les immediacions hi seguí vivint població autòctona arabitzada coneguts com muladís, població que manté a canvi d’una fiscalitat especial la religió cristiana, i finalment població vinguda del continent africà o asiàtic. Per tant, en l’aldea hi vivia una comunitat que s’integrava en el context polític d’Alandalús, i explotava el territori immediat.

El 1115 l’Agira islàmic es convertí amb l’Algerre cristià després de la conquesta efectuada pel noble castellà Pedro de Ansúrez, tutor de l’infant Ermengol VI d’Urgell. La incorporació als dominis del comtat d’Urgell, posà fi a quatre segles de cultura islàmica. A partir del segle XII el feudalisme entès com a sistema econòmic, polític i social regí la vida quotidiana dels habitants d’Algerri. Per tant, un senyor feudal posseïa els dominis d’Algerre i n’obtenia uns censos i unes rendes. Alhora, els dominis podien dividir-se amb altres senyors feudals, per això el comte Artau IV de Pallars posseïa propietats a Algerre, i senyors com Arnau d’Anglesola o Guillem de Meià. Similarment, la Figuera fou donada a la família Claramunt a mitjans del segle XII a canvi que repoblés l’aldea i la fortifiqués. El terme castral de la Figuera corresponia aproximadament amb l’actual pla de la Figuera.

La pagesia i els ramaders anaren prenent al medi natural espais verges per destinar-los a la producció agropecuària, començant pels més immediats a l’aldea. També es mantenia la xarxa de vies de comunicació heretada de les fases històriques precedents, com algunes carrerades, el camí de Balaguer a Montsó, i el camí de Menàrguens. L’explotació de les guixeres perdurà tal i com ho reconeixen els llibres de registres de la construcció de la Seu Vella de Lleida, on durant el segle XIII i XIV s’hi transportà cafiços de guix.

Tanmateix, cal anotar que el terme que avui coneixem en la baixa edat mitjana no estava configurat. De fet, en el seu interior hi havia petites aldees amb el propi terme com la de Torre Lambret, que comptava amb l’església de Santa Margarida i el Corridà.

L’espiritualitat cristiana era ben palesa amb l’església romànica construïda al centre de l’aldea.

Algerre, el 1541 obtingué el títol baronial concedit a Joan de Comallonga, que era secretari de l’emperador Carles V. Pocs anys després el 1546 Algerre fou adquirit per Pere Boquers abat de Poblet, que romangué sota la seva jurisdicció fins el segle XIX amb les desamortitzacions. Durant la modernitat i fins el primer terç de la vintena centúria, Algerri experimentà notables canvis en la seva fisonomia urbanística, com a resultat de les necessitats d’una societat cada cop més integrada en un context territorial homogeni. Això ho posa de manifest la construcció dels Trullets, l’ampliació de l’església i els conseqüents canvis urbanístics d’entre els quals el trasllat de la casa del Comú on és actualment, la monumentalització de la Font de Baix, i l’ampliació del poble més enllà dels barrancs.

Els signes de la modernitat comencen a ser visibles a finals del segle XIX amb la instal·lació de l’escola, el servei de correus, i la projecció de la carretera que resseguia el camí medieval de Balaguer a Montsó, així com es reclamava i es projectava un xarxa d’irrigació similar a la del Canal d’Urgell.

El terme municipal es delimità tal i com el coneixem actualment, tot absorvint les aldees abandonades de Torre Lambret i el Corridà, mentre que la Figuera mantenia la seva població però vinculada amb Algerri. Bona part del territori s’explotava, a pesar de la baixa qualitat de les terres, sobretot al Pla, i l’escassetat de pluges degut a les característiques climàtiques.

Algerri es desenvolupa durant el segle XX com un poble més de la província de Lleida. Viu episodis difícils com la progressiva pèrdua de població degut a la incapacitat del sector agropecuari de secà, i ressaltar la tragèdia de la Guerra Civil. A pesar de les inclemències el poble i la seva gent seguiren amb les seves vides quotidianes, tot adaptant-se als contextos regionals.

La mecanització del camp és un salt qualitatiu en la industrialització del camp, però sense l’aigua era difícil introduir-se plenament en la reforma agrària que vivien els pobles del pla de Lleida amb el Canal d’Urgell.

No serà fins el 1999 que s’inaugurarà el canal Algerri-Balaguer, una obra hidràulica històricament reclamada, que rega una part del Pla. La història ens dirà si l’aigua tant preuada ha arribat a temps o massa tard.

Powered by WordPress. Designed by Woo Themes