Església de Nostra Senyora de la Purificació

Església_i_poble

L’església de Nostra Senyora de la Purificació d’Algerri està dedicada a la Mare de Déu de la Candelària, la festivitat de la qual s’escau el 2 de febrer. Segons una inscripció que es localitza a la part superior de la porta de la façana, data de 1772, època que s’emmarca en un context d’impuls del conreu de la vinya i promoció dels derivats vinícoles (el s.XVIII significa un moment d’auge econòmic afavorit per l’obertura comercial a Amèrica dels ports de la Corona espanyola), com demostren la gran quantia de trulls conservats excavats en la roca natural de guix cristal·litzat a les rodalies del poble, ja des del s.XVII (segons el primer document conservat, però ja estaven en activitat anteriorment). És un moment de regeneració i progressiu auge de la vila, d’una tendència a l’especialització productiva de la zona, de base agrària, i explotació de les guixeres.

 campanar_esglesia_algerri

L’església que actualment s’enclava al nucli d’Algerri és de nova planta, sinó que s’alça sobre les restes d’una construcció anterior, possiblement del s.XII. Les esglésies catalanes modernes tenen una estructura formal que no s’adiu amb el seu temps si ho comparem amb el que es fa a Europa, sinó que prenen models medievals. L’església d’Algerri, però, no conserva aquest model, sinó ben al contrari és un edifici de planta nova.

 campanar_esglesia_algerri_2

L’església presenta una planta basilical tripartita gairebé rectangular, sense conca absidal externa. Tant a l’exterior com a l’interior és de forma quadrada, encara que fa una conca a la part superior, i encara més amunt hi ha una semicúpula decorada amb una petxina que ocupa tota la superfície semiesfèrica. Encara que aquesta pintura sigui posterior, filtra una tradició representativa anterior que comença a esbossar-se durant el Renaixement d’una manera sistemàtica (decorant sobretot el coronament de la fornícula que albergava l’estatuària de sants, principalment). El simbolisme de la petxina ens tradueix un caràcter de sacralitat; no ens ha de sorprendre doncs trobar-la representada a la zona més sagrada de l’església, per antonomàsia. A les llunetes d’aquesta cúpula hi ha la representació d’àngels tocant instruments musicals profans.

Les naus laterals, substituïdes per capelles laterals, són de dimensions més reduïdes que la nau central, cobertes amb volta d’aresta en els quatre trams disposats longitudinalment en cada costat. A diferència d’altres construccions, cada tram lateral queda ben diferenciat del que el succeeix, en certa manera independent, per un mur transversal afegit posteriorment perquè l’edifici tendia a obrir-se. És doncs una mesura de seguretat, com també ho és el conjunt de punts de suport metàl·lics que articulen un sistema de regulació de forces, per evitar que s’esfondri l’edifici. Però encara que aquests paredams accentuïn la compartimentació de l’espai en detriment d’una voluntat d’unitat, no és cert del tot. Aquesta possible dissidència de l’unitarisme se salva gràcies a la perforació de dits murs amb arcades de mig punt accessibles que comuniquen l’espai longitudinal de cada nau lateral. A més a més, els arcs formers se sustenten sobre massisses columnes circulars rematades per un capitell d’ornamentació vegetal bastant estilitzada, que recorda l’utilitzat en l’estil corinti dels clàssics, amb dues volutes en cadascuna de les quatre cares, sobre els quals s’hi disposa un cimaci continuat que ressalta en color amb l’arrebossat blanc de l’església, que ajuda a aquesta busca d’interacció de tots els elements que configuren les parts de l’espai interior. Parlem doncs de columnes d’estil compost i resolució decorativa en els cimacis que, a més a més de connectar amb la de l’exterior, remunta a l’època renaixentista, concretament sintetitzada en la figura de Brunelleschi i la seva activitat en l’interior de l’església de Sant Llorenç.

 lateral esglesia Algerri

En els laterals de les naus s’hi ha disposat altars amb imatgeria hagiogràfica. No són molt profunds, però insinuen o recorden el que en altres edificis són les capelles laterals. Filtra per tant una herència anterior, encara que no seguint els paràmetres habituals d’estructuració.

La nau central és de volta de canó, encara que hi ha insinuats dos arcs apuntats convexos (llunetes) que doten a la volta de lleugeresa, a més a més de reforçar-la pels extrems, perquè per la part no visible, la zona corresponent a aquest tímid buidat del sostre, es tracta de dos afegits laterals que també regulen el sistema de tensions i amb la mateixa funció de reforç del suport. Si poguéssim estendre en pla un tram de la nau central, l’estructura afegida externa a la vista que s’inscriuria en la volta de canó, una característica típica del barroc.

A la zona del creuer hi ha una cúpula cega que anteriorment era coberta de vidre i deixava filtrar la llum, on es remarca amb color el traç circular on comença la semiesfera, i és sostinguda sobre petxines. A cada lluneta es pinta de manera naturalista el tetramorf amb la particularitat que el lleó, l’àguila, el bou i l’àngel, van acompanyats de la representació antropomòrfica dels corresponents Evangelistes: Marc, Joan, Lluc i Mateu respectivament.

 esglesia_de_nit_2

La zona presbiterial, més elevada que la resta de la planta, està flanquejada per dues estances laterals. La de la nostra esquerra, la sagristia vella, funcionava com a capella, però el mur la va tancar. És interessant perquè es conserven restes de pintura mural: tonalitats blaves per la paret que s’entreveuen entre la capa afegida posteriorment, que les tapa. Hi ha una semicúpula que conserva la pigmentació, on s’hi observen franges radials blanquinoses que parteixen d’un cercle del mateix color, sobre un fons fosc. En un d’aquests amplis rajos es conserva una filigrana de motius vegetals pintada que recorda la decoració emprada pels orfebres. Per fer un anàlisi més exhaustiu seria necessari i interessant la neteja d’aquesta semicúpula (ja que és possible que hi hagués representats temes religiosos o vegetals), que per la manera d’articular la decoració vol inspirar més profunditat. L’altre espai que flanqueja l’absis correspon al que actualment admet les funcions de nova sagristia. Cal destacar que les dimensions amb l’altra estança són molt similars i que ambdues tenen accessos a l’exterior.

façana esglesia algerri

Paral·lelament a la zona presbiterial, immediatament després del primer tram d’accés a l’església, el sostre és més baix, al·ludint a un pis superior on es disposa el cor, sustentat per tres arcs de mig punt que no segueixen l’esquema lògic de coincidència amb cadascuna de les naus de l’edifici, sinó que es concentren en la nau central mantenint, però, l’arc central de dimensions més grans que els que el flanquegen. Aquest esquema té reminiscències clàssiques. A diferència de la resta de columnes, aquestes són de pedra rosada en la part inferior. L’accés al cor coincideix amb una escalinata interior que es localitza al sud de la construcció, a través de la qual també s’arriba al campanar. Aquest segon nivell, que correspon al cor, és un afegit posterior. L’evidència d’aquest fet ho revela el nivell dels capitells de les columnes que uneixen els dos pisos, que en aquest cas queden a l’altura de la mà, cosa impensable en aquest tipus de construccions, perquè es suposa que s’utilitzaven materials nobles. Aquí, però, s’utilitza un arrebossat blanc que tenyeix de puresa l’atmosfera i simula d’aquesta manera un material més luxós, com seria el marbre, per incidir en la idea d’expressió de poders d’entitats com l’eclesiàstica. Per als capitells i cimacis s’utilitza una pigmentació basada en els ocres marronosos i rosats foscos per trencar amb el monocromatisme de la paret. Hi ha una balustrada de fusta tallada que s’assembla a la utilitzada en un faristol que possiblement data del s.XIX. Si atenem al nivell vertical, el mur repeteix l’escissió tripartita de la nau amb la utilització de pilastres adossades que delimiten les tres arcades. A nivell horitzontal també s’hi observa una ruptura en tres parts; aquest cop tres cornises de diferent gruix i a diferent alçada, la central és de majors dimensions que l’inferior i, sobretot, de la superior.

 esglesia_de_nit_1

Exteriorment, s’aprecia una diferència en els materials: s’observen diferents tipologies de pedra utilitzada, destacant sobretot l’emprada en la façana. La part central de la façana està realitzada amb pedra calcària i s’aprecia més ambivalència en les pedres laterals (sucreres) que es combinen en gammes de color cromàtiques que van del blanc al marró, passant pel rosat, de manera arbitrària. La Font de Baix està feta amb el mateix tipus de pedra i a més a més presenta el mateix tipus de decoració, sobretot en el coronament de gàrgoles geomètriques, a més a més de contenir una placa que segurament contenia una inscripció. La façana principal s’estructura en un tot però dividida en tres cossos. Les pilastres adossades amb els seus respectius capitells delimiten el cos central de l’edifici, emfatitzat pel treball escultòric i arquitectònic, que contrasta amb la sobrietat dels cossos que la flanquegen. Les pilastres, però, sobresurten lleument, no trencant l’unitarisme. A la part superior dels capitells es disposa un arquitrau que els uneix, típic de l’ordre corinti. L’edifici és rematat pel típic coronament barroc d’una versió més ampul·losa que un simple remat semicircular, com també ocorre, per exemple, en l’art de Borromini, concretament en l’Oratori de Sant Felip Neri. Acròteres geomètriques es col·loquen a sobre de tot. Hi ha una rosassa sense vitrall d’1’5 m de diàmetre, aproximadament. En el cos central de la façana s’hi distingeixen dos pisos, d’una manera plausible. L’inferior correspon amb la porta, de mig punt, en que se li atorga un cert caràcter de monumentalitat a l’inscriure-la en un marc arquitectònic sobresortint: columnes i pilastres de fris continuat corinti amb volutes, la particularitat de les quals recau en que a la part frontal d’aquestes hi ha el cap d’un petit putti; la cornisa superior a la porta és còncava, d’ella sobresurten les columnes que la flanquegen i el remat final és convex, cosa que ens remet de nou a l’art de Borromini (encara que aquest era molt més atrevit en les contorsions dels elements arquitectònics, com per exemple la façana de San Carlo alle Quattro Fontane) o de Maderno, en certa mida més “clàssic”, com demostra la façana de Sant Pere del Vaticà. El pis superior és més estret i rematat per un frontó clàssic, sota el qual s’inscriu l’estàtua de la Verge amb el Nen, coetània a la façana, perfilada per un relleu més baix amb el cap d’un putti d’igual tipologia que el que apareix ornamentant les columnes, però de dimensions més grans. La Verge, dempeus, sosté al seu fill amb la mà esquerra, presidint l’entrada dels fidels al temple. La Verge porta dos coloms en una cistella, fet que podria relacionar-se amb els Evangelis Apòcrifs al·ludint al capítol de la presentació al temple. Però per una altra part, està en connexió amb tipologia de Verges de la Tendresa que apareixen a partir del gòtic francès, seguint el model de verges més refinades, com denuncien els plecs de la roba, trencant el hieratisme romànic. Encara que bastant tosca, s’aprecia un cert moviment i una actitud de tendresa vers el seu fill. La filigrana vegetal és constant en l’ornamentació per complementar-ne les parts.

 campanar_esglesia_algerri_3

El campanar és de planta quadrada. Exteriorment, es construeix amb una tipologia de pedra diferent que la façana: més fosca, menys luxosa, de diverses mides i sense ser tallada de manera regular ni ajuntant-ne els blocs, sinó que hi ha un cert protagonisme de l’argamassa que les uneix. El sistema constructiu emprat és més rudimentari. La part superior de la torre és un afegit posterior, caracteritzat per la combinació regular dels maons. Aquí és on es retallen les amples finestres de mig punt que alberguen les campanes. Per accedir a aquesta part es fa a través d’una escalinata interior. Com és habitual hi ha tres mides de campana: la més petita a l’oest, la mitjana a l’est i la més gran al sud; aquesta darrera és la que sona actualment per un mecanisme que la connecta al rellotge (al pis de sota) que fa que la campana soni de manera mecànica, encara que també és possible tocar-la tal i com ho feien els antics campaners. Al costat del rellotge hi ha una placa de guix amb una inscripció de l’alcalde i el secretari, amb les seves inicials, i la data del 25 de desembre de 1954, motiu per pensar que la zona superior de la torre (de maó) és posterior a la façana i la resta de l’edifici.

Entre dues parets

Entre dues parets, autor: Pepita Salse

La tipologia del mur de la cara sud del campanar correspon en certa mida amb la dels laterals de l’església, ja que s’empren el mateix tipus de materials i s’articulen de manera similar. La teulada marca la diferent alçada de la nau central amb les dues laterals (més baixes). Longitudinalment, hi ha uns antics forats quadrats tapats, remarcats per la forma adintellada que marquen les pedres que l’emmarquen, que corresponen amb l’estructura de fusta que unia transversalment els dos costats de l’església en diferents punts per construir el sostre. Al lateral extern sud, s’hi observen les dovelles d’una antiga arcada de mig punt, ara cega, que era una porta d’accés que coincideix amb el braç sud del transepte (interiorment no s’aprecia). Si parem atenció a les fonts orals, els més grans del poble diuen que, anteriorment, en aquella zona hi havia adossada una capella i un cementiri, que actualment comprendria part del carrer i els edificis colindants. És possible que això sigui cert, no només per la presència d’aquesta porta sinó perquè des d’ella fins gairebé el campanar, el mur és abrupte longitudinalment, perfilant una línia que sembla revelar aquesta construcció que es creu que existia.

Esglesia Algerri nevada

Per Nadal, autor:Cassimir Baró

penell_esglesia_algerri

Penell, autor:Cassimir Baró

esglesia_darrere_canyes

A través de les canyes, autor: Jordi Carricondo

A toc de campana

A toc de campana, autor: Pepita Salse

Powered by WordPress. Designed by Woo Themes